El carruatge i la pastera. El viatge com a privilegi i com a desesperació. Entre els que trien partir i els que no tenen altra opció. Entre el grand tour i el risc de morir al mar.
El Grand Tour va ser un costum estès entre el segle XVII i començaments del segle XIX que consistia en un viatge a través d’Europa, amb Itàlia com a destí clau, emprès per joves europeus de classe alta interessats en la cultura i l’art. En un principi, els viatges es duien a terme en carruatges, particularment les berlines. Aquesta idea de formació «europea» es va estendre en l’espai i el temps, de manera que molts artistes del segle XIX i XX espanyols i catalans la van considerar una fita important en la seva carrera, fins al punt que, fins i tot en les èpoques més fosques de l’Espanya franquista, molts artistes viatgers preferien mostrar-se com grand touristes sense reconèixer la seva condició d’immigrants o exiliats.
Mai, com en aquells primers cinc mesos del 2024, havien mort tantes persones ofegades al mar mentre intentaven arribar a territori espanyol: 33 cada dia o 5.054 entre gener i maig, entre elles 50 criatures. Es tracta d’una tragèdia que evidencia el fracàs de les polítiques de control de la immigració procedent del Sud global. Polítiques que lluny de frenar el moviment, encara provoquen més mortalitat. És destacable que la Comunitat Europea restringeix cada vegada més l’entrada de la «indesitjada» immigració. Totes aquestes persones venien a viure dignament, a treballar i a formar-se. Malgrat això, el «búnquer» europeu cada vegada més xenòfob, no troba límits en les seves decisions.
El viatge, moltes vegades, també representa la possibilitat de recórrer un espai imaginari on precisament no existeixen fronteres. En aquest cas, la mateixa literatura pot convertir-se en la modalitat del viatge; en efecte, es pot «viatjar llegint». De cap manera, en canvi, es pot «migrar llegint». L’exili i la migració, mitjançant el desplaçament del cos, generen la pèrdua del lloc d’origen, ja que impliquen un desarrelament durador que pot significar una esquinçada.
Al llarg de la història de l’art, l’experiència del viatge ha estat sempre un tema important en la trajectòria formativa, professional, com a motiu d’inspiració artística o com a fugida o exili. A la fi del segle XIX i XX, els artistes que viatjaven a París, Londres o a altres llocs d’Europa, en molt pocs casos parlaven o expressaven a les seves obres la situació penosa en què vivien o la situació política del seu país, a excepció d’alguns pocs que feien evident el seu compromís polític i, alhora, molts d’ells, mantenien un to melancòlic.
En molts casos el viatge es transforma en una màscara glamurosa que oculta un treball eminentment polític, ja sigui des de l’acció més activista fins a la de la intenció més comunitària i cultural, com és el cas d’Apel·les Fenosa, de qui parlarem en un altre capítol.
En el relat de la constitució de moltes cultures, es narren migracions abans de la formació del poble al qual es pertany. L’èxode, com ara la sortida dels hebreus d’Egipte, és considerat el fet fundador de la formació del poble d’Israel. Però hem de tenir en compte que el punt de partida de l’èxode és l’opressió. Per tant, entendre l’element migratori com a eix fundador d’un poble, malgrat que, de fet, ho sigui, no sembla tan real com l’imaginari mític vol creure. Els hebreus no són egipcis oprimits per egipcis, sinó que són estrangers que treballen per a l’imperi egipci. A pesar que diverses generacions ja s’havien assentat, sempre van continuar sent estrangers. Les lleis que prohibeixen el maltractament a l’estranger van sorgir per l’evident maltractament, malauradament tan habitual. El record de la identitat d’estranger i la seva experiència marca els límits que tindrà la persona estrangera per exercir els seus drets i per arribar als espais de decisió social i política.
D’altra banda, l’experiència de l’exili marca profundament la vida del desplaçat, i el seu arrelament al lloc es transforma en un continu conflicte personal i social, tant en l’aspecte identitari com vivencial.
Les innombrables crisis sobrevingudes en el segle xx i xxi han contribuït a alimentar la societat del risc, caracteritzada per la flexibilitat laboral, l’afebliment de la classe mitjana i l’augment de l’exclusió social. En aquestes condicions, les dinàmiques migratòries ens demostren com la mobilitat, així com la immobilitat, s’han configurat com a marcadors d’estratificació social.
A poc a poc, els viatges dels artistes es van transformant en estades de molta precarietat, envoltades d’un núvol d’«artisticitat bohèmia» que els mateixos artistes alimenten.
En la segona meitat del segle xx, els viatges migratoris evidencien amb més claredat la situació pròpia i aliena a les obres cada vegada més radicalment polítiques, encara que el segle xxi és el que revela la realitat de la migració i l’exili. Obres que reflecteixen amb cruesa els moviments migratoris es fan presents, col·locant el tema com a central en les problemàtiques abordades, obrint l’espai a les reflexions colonials i d’exclusions més àmplies.
Més de deu milions de persones al món no són reconegudes com a ciutadanes de cap país. Què tenen en comú l’escriptora Gioconda Belli, un gitano kosovar, una kurda de Síria o un sahrauí? Tots ells són, o han estat en algun moment, apàtrides. És a dir, no són reconeguts com a ciutadans de cap país, la qual cosa suposa que deixen de tenir els drets que confereix la nacionalitat. Això sí, no han arribat a aquesta situació de la mateixa manera ni sortiran d’aquí amb la mateixa facilitat. Perquè la classe existeix fins i tot per ser víctima de l’opressió dels estats.
Als països de l’occident ric i colonialista, no ens preguntem com adquirim la nacionalitat. Naixem i la tenim. Una persona apàtrida té dificultats per treballar legalment, no té accés a l’educació ni al sistema sanitari. La població rohingya de l’oest de Myanmar —un col·lectiu musulmà en un país de majoria budista— representa el grup apàtrida més nombrós del món amb majoria femenina. Vint-i-cinc països del món no permeten a les dones transmetre la nacionalitat als seus fills en igualtat de condicions que els homes. De fet, aquesta és una de les principals causes de l’apatrídia infantil.
Molts sahrauís, quan el Sàhara es va reconèixer com a província espanyola, van adquirir la nacionalitat espanyola, però després la van perdre a causa de l’abandó del govern espanyol, convertint-se en apàtrides.
Podem comprovar que la consciència de l’exili ha estat més present en una generació de creadors i creadores del món occidental, la vida dels quals ha transcorregut al llarg de la segona meitat del segle XX. El tema, de manera directa o indirecta, apareix en diversos escrits o obres artístiques.
També en aquesta segona meitat de segle trobem la figura de les persones que perden el seu entorn, les seves referències vitals, el seu context. En aquests casos no hi ha un desplaçament físic, però el sentiment d’exili està molt present. És el que anomenem insilio, o exili interior: el mateix sentiment de «sentir-se desplaçat», estrany o estranger, però al país propi. Un exili interior que van viure molts espanyols republicans que no van poder exiliar-se el 1939 i que van patir a Espanya la repressió de la dictadura militar, tal com ho descriu Laura Lozano Marín referint-se a un grup de dones poetes testimonis de la Guerra Civil que van viure durant la dictadura franquista, amb els seus components de repressió, autocensura i invisibilització.
Els efectes emocionals es tradueixen en la llengua, i als que es produeixen per efecte de l’exili, podríem anomenar-los «ferides del llenguatge».
Francesc Tosquelles, el gran psiquiatre de Reus, es referia a la seva manera de parlar com d’una mena de catafranç, una sort de francès amb un fort component sonor de la seva llengua d’origen. Aquest estadi del llenguatge a-estructural, aliè a la comunicació i tan propi de l’exili i de la pèrdua essencial que comporta, està present en la mateixa estructura del relat de tot migrant.
Jaques Derrida i Hélène Cixous, a Langue à venir, del 2004, desenvolupen els efectes del llenguatge en relació amb la diferència sexual i les qüestions d’exclusió social postcolonial. Així, la llengua, a l’exili, es transforma en un símptoma, deixa rastre, igual que les complexes variacions lingüístiques que es produeixen en la literatura d’autors impactats per les migracions i les terribles experiències de la guerra, com les de Paul Celan, la mateixa Cixous o Gloria Anzaldúa.
D’aquesta manera, la llengua emergeix com a necessitat de coherència i transmissió en la parla dels migrants i la seva lluita agosarada per la supervivència individual, i en relació amb el seu caràcter inevitablement identitari.
Els «indesitjables». Així van ser anomenats els refugiats espanyols per les autoritats franceses el 1939. La ultradreta francesa va criminalitzar els republicans com ara criminalitzen els sirians anomenant-los delinqüents. «La llibertat, la igualtat i la fraternitat no eren per a nosaltres», recorden els exiliats espanyols. El Govern francès els va rebre molt hostilment. Malgrat això, els historiadors calculen que l’èxode espanyol va superar les 500.000 persones. A peu, per la mateixa carretera de Portbou que va recórrer la família Machado, o la de la Jonquera, buscant refugi a França.
El vaixell anglès Stanbrook va ser un altre símbol de l’exili espanyol. El capità gal·lès Archibald Dickson va salpar carregat amb 2.638 persones cap a Orà, esquivant l’aviació alemanya i el vaixell Canàries, que va intentar enfonsar-lo. Es tractava de crear l’homo patiens, que anomena Salvador Cayuela Sánchez al seu llibre Por la grandeza de la patria, en què la subjectivitat idiosincràtica del franquisme, potser emparentada amb la produïda per altres règims totalitaris, sens dubte va ser clau per al sosteniment del nou estat franquista.
Aquestes situacions tan hostils van ser compensades amb espais d’acolliment transformats en illes imprescindibles per a l’oxigen d’una societat destinada a ser la societat de la resignació. És justament per això que són tan importants els espais de dissidència i acolliment que van intentar mantenir esperits lliures, com ara la casa d’Apel·les Fenosa i Nicole Florensa, l’Escola d’Art de Tarragona i la Sala Tres de Sabadell. Trobareu més informació de cada espai a les fitxes de les imatges d’aquesta sala.
Una mirada «exòtica» és la que va configurar una determinada perspectiva de l’alteritat, fixant els estereotips dels «altres» en el moment en què Europa s’expandia i establia relacions de domini arreu del món. L’apropiació de béns culturals es produeix per un ànsia colonitzadora i superba que se sent amo de tot el que es presenta davant la seva mirada paternalista o, fins i tot, criminal.
Fins fa relativament poc temps, ni es plantejava la part fosca de l’expedició que va trobar el goril·la blanc a Guinea Equatorial, o quins efectes va tenir l’egiptomania a Catalunya.
Els museus d’art posseeixen innumerables obres que són producte d’espolis més o menys emmascarats en compres en condicions molt desiguals. Però el que construeix un imaginari realment significatiu són les obres que representen dones de «bellesa exòtica», producte de l’imaginari masculí, així com «indígenes primitius» amb els quals pretenen justificar el colonialisme, l’espoli o, en alguns casos més extrems, l’esclavisme i el genocidi.
En aquests moments, països com Alemanya han obert la porta a la devolució de l’art colonial i molts d’altres, inclosos Espanya i Catalunya, s’estan plantejant el tema. Però el que és evident és que aquest imaginari colonial, autoritari i masclista és el que ha construït la cultura occidental, la revisió i la transformació de la qual requerirà molta feina i esforços mancomunats perquè es dugui a terme.